Malgrat el seu origen marcadament religiós amb la missa de gall com a element central, el Nadal ha esdevingut una tradició que se celebra arreu del món, fins i tot per gent que no pertany a aquesta religió, com és el cas de la Xina i el Japó. En català, la paraula Nadal ve de "natalici", "naixement". Els anglosaxons usen el terme Christmas, que significa "missa de Crist". A l'hemisferi nord, Nadal coincideix amb l'inici de l'hivern i és normalment temps d'estar a casa i en família. Cada dia més, Nadal està esdevenint un concepte comercial; s'associa a un nombre ingent d'icones i símbols, com l'arbre de Nadal, els Reis d'Orient, el pessebre, les nadales, les estrenes, les postals de Nadal, el Tió de Nadal, la neu, però, sobretot, a la compra de regals.
Les reunions familiars i amb els amics, la festa, el àpats especials i els regals són elements imprescindibles d’aquesta època tan especial per a la majoria de nosaltres.
Per a algunes persones, el Nadal és una època de renaixement, on les persones estableixen i reforcen els seus vincles afectius. És un “tornar a començar” que es pot relacionar amb un procés d’avaluació d’assoliments i fracassos. També implica un esforç de maduresa, voluntat i desenvolupament per complir els propòsits o metes.
Per a d’altres, l’arribada del Nadal representa un temps de reflexió, de perdonar, de sanar i de tornar a començar. És una època de retrobaments, d’alegria, de compartir i d’estar amb els éssers estimats. Aquest significat es reforça amb la creença, per a la religió catòlica, del naixement de Jesús i de l’amor de Déu per donar el seu fill per salvar la humanitat.
El Nadal, en sí mateix, representa l’amor, la cura i la unió, la reunió de les famílies i l’enfortiment dels vincles afectius. Els personatges propis d’aquesta època, com Santa Claus i els Reis Mags, signifiquen per a molts els pares benefactors que ajuden la gent i impliquen generositat.
Aquesta celebració no només es pot relacionar amb el cristianisme o catolicisme, ja que s’ha d’entendre com el cicle de la vida, on aquests símbols representen les condicions de l’ésser humà, és a dir, quan tot acaba i tot comença. En aquest cicle es guanyen coses i també se’n perden, l’ésser humà pren consciència que està viu però, de la mateixa manera, pot morir, per tant també es pot veure com a una època de pèrdua.
Les dues cares de la moneda
En el seu origen, el Nadal és un símbol de pau, un moment de retrobament, un temps per compartir, per ser més generós, per visitar i estar en família. Però per a moltes persones s’ha convertit en una experiència materialista. Es compra molt, es menja i es beu en excés, es plora pels que ja no hi són, es viatja sense ganes per poder repartir-se entre la família política i la pròpia i suposa una feina addicional el fet d’organitzar dinars, sopars i compres. Passi el que passi, hem de tenir clar que no estem obligats a ser feliços al Nadal.
Menjars:
Nadal s'associa a bon grapat de dolços, menjars i begudes especials: el torró, el massapà o d'altres que es consumeixen amb més assiduïtat: fruita seca i cava. El menú típic de la cultura catalana pel dia de Nadal és l'escudella i la carn d'olla de primer i tall de segon. De primer, per tant, se serveix el brou amb galets grans i es treu a taula tota la carn d'olla que s'ha utilitzat per a poder servir-se acabada la sopa. De segon, segons la tradició s'ha de servir tall, és a dir, carn. El més habitual és que sigui pollastre o vedella al forn o a l'ast.
Aquest àpat s'acostuma a acompanyar de cava o vi negre. Per postres se serveixen els torrons i les neules acompanyats de moscatell.
El pessebre
Una de les tradicions més importants de Nadal és la de muntar el pessebre, que és una representació amb figures del naixement de Jesús.
L’origen d’aquest costum se situa una mica abans, al segle XIII. Va ser aleshores quan sant Francesc d’Asís va voler celebrar un Nadal tan realista com pogués i, amb el permís del Papa, va instal·lar un pessebre amb palla dins d’una cova, va col·locar-hi la imatge del Nen Jesús i hi va posar un bou i una mula al costat. En aquest escenari va celebrar la missa de la nit de Nadal. Des d’aleshores, el costum es va estendre arreu d’Itàlia i per tot el món cristià, però és a l’àrea mediterrània on la tradició del pessebre pren més esplendor i difusió.
A la tradició pessebrista catalana, a banda de les figures d’arrel religiosa, n’hi ha una d’inspiració popular: el caganer, que es remunta al segle XVIII. Als pessebres catalans, el caganer hi apareix mig amagat en un racó, anant de ventre a l’aire lliure. Tradicionalment vestit amb camisa blanca, pantalons foscos i barretina, el caganer és, a diferència de la resta de personatges del pessebre, reinterpretat i modificat anualment per part dels figuraires. Aquesta metamorfosi anual del caganer ha esdevingut, amb el temps, un reflex de l’actualitat política, econòmica i social del país i també de la resta del món.
Tió de Nadal
El tió no era, en principi, altra cosa que el tronc que cremava a la llar, al foc a terra. Un tronc que, al cremar, donava béns tan preciosos com l’escalfor i la llum, i que de forma simbòlica oferia presents als de la casa: llaminadures, neules, torrons.
El tió té un mateix objectiu: oferir regals als de la casa. Regals que han variat amb el temps: primer eren bàsicament dolços, neules, torrons allò que es necessitava per a celebrar la festa; avui hi ha una tendència a fer servir el tió per a fer presents de més envergadura. Amb tot, cal diferenciar la tradició del tió d’altres costums i personatges nadalencs. El tió no ha estat mai una màquina de portar regals. El tió es fa cagar, segons el costum de cada casa, la Nit de Nadal o el mateix dia de Nadal.
L’arbre de Nadal
Després de l’any 1000 comença a les esglésies del Nord el costum de posar en escena els ‘misteris’ o representacions sagrades.
Una de les més populars era simbolitzada per un arbre carregat de fruits i plantat a la meitat de l’escena.
Guarnir l’arbre amb regals, espelmes i dolços és una tradició importada dels països del nord d’Europa. Ja fa més de dos mil anys que les tribus germàniques celebraven el 24 de desembre el solstici d’hivern al voltant d’un arbre, que aleshores era un roure. L’il·luminaven amb espelmes anunciant la fi dels dies curts i de les nits. A més, li penjaven pedres, pomes i altres objectes perquè en aquesta època de l’any el roure perdia les fulles i intentaven compensar-ho amb guarniments.
La tradició cristiana explica que l’estrella que es col·loca dalt de la copa simbolitza l’estrella de Betlem. També són molt típiques les boles de color de vidre, les primeres les van començar a fabricar els bufadors de vidre de Bohèmia.
Al nostre país la tradició va trigar molt més a arribar, fins a la dècada de 1960. En l’actualitat, tot i no ser una tradició pròpia, s’ha convertit en un símbol nadalenc indiscutible.
El sentit de l’arbre és que el naixement de Jesús ens porta a plenitud de vida que es va iniciar amb Adam representat amb l’arbre. L’autèntic arbre de vida avui és la creu de Jesús.
Les felicitacions i postals de Nadal
Al món romà existien els ‘auguri’, una mena d’endevinalles que miraven de conèixer el futur observant el vol dels ocells.
El seu veredicte es deia ‘augúrio’ i això es feia molt especialment al solstici d’hivern, és a dir, a l’inici del nou any. D’aquí ve el costum d’enviar missatges de ‘bon auguri’ a les persones estimades.
Sembla que les postals de Nadal es van començar a utilitzar entre 1840 i 1870. El costum d’enviar postals per felicitar el Nadal es va començar a popularitzar a la Gran Bretanya, quan comença el primer sistema de servei postal, el Penny Post. D’aquí que sovint se les anomeni amb el seu nom anglès, christmas.
De fet, se solen atribuir aquestes felicitacions en sèrie al londinenc Sir Henry Cole. Aquest noble, en veure que s’acostaven les dates nadalenques i que encara no havia escrit a les seves amistats, va encarregar a una impremta que li fes unes targetes totes iguals amb el missatge “Bon Nadal i feliç any nou”, i les va enviar a tothom.